LA PORTA BARROCA, O DELS FERROS, DE LA CATEDRAL

La porta principal de la Catedral és la de la façana dels peus, coneguda com la dels Ferros. Va ser finançada amb l’herència que deixà Mariana Mont d'Aguilar, que va morir el 1621. En compliment de la seua voluntat testamentària, està soterrada, juntament amb la seua neboda, Petronila Dionisia de Mont, sota la mateixa porta.

L’any 1701 el Capítol catedralici convocà un concurs per adjudicar la seua construcció. Després del dictamen del jurat de perits, entre els quals figuraven Tosca i Corachán, el Capítol encarregà l’obra a Konrad Rudolf, dit “el Romà”, un vienés que havia treballat a París i Roma, on pogué estudiar el barroc tardà. Era escultor del arxiduc Carles d’Àustria, que disputava la corona del difunt Carlos II al futur Felipe V. Rudolf arribà a València acompanyant l’Arxiduc quan aquest, durant un període de la guerra de Successió, va establir ací la seua cort.

Començaren les obres el 1703, però, després de la desfeta d’Almansa i de l’ocupació borbònica de la ciutat, l'any 1707 van quedar abandonades a l'altura del primer cos. Els treballs es van continuar el 1713, sota la direcció de Francesc Vergara el Major, el qual ja havia col·laborat amb Konrad, i amb la intervenció de Francesc Stolz i Ignacio Vergara.

Konrad Rudolf havia resolt brillantment els problemes que plantejava la construcció de la façana, perquè va saber treure profit del poc espai disponible, limitat pel Micalet i per la necessitat d’adaptar-se al lloc de la porta ja existent, només visible des del carrer de Saragossa, les cases del qual ocupaven, aproximadament, l’espai de l’actual jardí davant la Seu. La d’un dels seus costats ha eliminant l’imposant efecte de perspectiva que tenia la façana vista des de l’estret carrer.

En contrast amb totes les portades de l’època, que eren planes, va introduir per primera vegada una estructura desconeguda al país: la intersecció de superfícies còncaves y convexes, seguint les tendències més modernes i cosmopolites d’aquell moment, que estaven representades pel barroc arquitectònic italià de planta ondulant i en moviment, feta a l'estil de Bernini o Borromini. Konrad Rudolf dissenyà una gran façana retaule, amb forma convexa al centre i còncava als costats, que, amb més de 36 metres d’altura, sobrepassa de bon tros la de la nau central. A més, donà a la façana  un canvi d’eix respecte de la nau, per tal que quedés millor centrada amb el desaparegut carrer de Saragossa. Aquest canvi d’eix només es pot observar en el distint gruix de l’intradós de l’òcul ovalat del segon cos. 

Va precedida per un petit atri de forma el·líptica, amb un empedrat bicolor de grans lloses, que ha estat recentment restaurat. L'espai de l'atri queda limitat pel reixat de ferro que dóna nom a la portada, està aixecat sobre un bell sòcol ondulant de pedra negra, a l’interior del qual va ser afegit un banc corregut l'any 1769. Sobre les arrencades més altes, de pedra negra en forma de voluta, que inicien els sòcols ondulants que suporten els reixats que clouen l’accés hi ha dos lleons també de pedra, però blanca, que portaven entre les seues urpes un medalló o escut, ara fet malbé, amb la xifra o emblema del nom de Maria aplicada en metall sobre la pedra.

La façana desenvolupa, en tres cossos superposats, un programa d’exaltació de la Mare de Déu, titular de la Catedral, i també dels sants i personatges mes rellevants de l’església valenciana.

Al primer cos hi ha tres columnes a cada costat de la porta, amb el terç del fust decorat i capitell corinti i les dels extrems exteriors estan disposades obliquament, són obra de Konrad Rudolf. Entre elles hi ha dues fornícules amb les estàtues de sant Tomàs de Villanueva, donant almoina als pobres, i de sant Pere Pascual, que du un llibre, i rep la mitra de Jaén de mans d'un àngel, ambdues són obra de Francisco Stolff, realitzades cap al 1739.

La porta és un arc peraltat de mig punt, amb l'intradós decorat amb uns caps d'àngel. Sobre l’arc hi ha un relleu de cap al 1752, fet per Ignacio Vergara, que representa l'anagrama del nom de Maria, emmarcat en una glòria d'àngels i altres adornaments, dins una venera d'estil rococó; dos angelets duen una corona imperial sobre les lletres enllaçades, i a la part inferior n’hi ha dos més en actitud d'adoració.

El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix ordre;  al centre hi ha l’òcul o rosassa oval, amb una vidriera de l’Assumpció de Maria, i en els laterals, les estàtues de sant Llorenç, de Francisco Stolf i de sant Vicent Màrtir, de Konrad Rudolf, per damunt d’aquestes hi ha dos medallons amb els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI, acompanyats per les figures de la Justícia i la Caritat als peus del primer, i de l'Esperança i la Fe, als del segon, tot de Francisco Vergara.

En el tercer cos, encara menor, es representa l’Assumpció de Maria en un alt relleu d'Ignacio Vergara, i en l'àtic, el símbol de l'Esperit Sant, en relleu sota un frontó corbat partit, que té als extrems les escultures de Sant Lluís Bertran i Sant Vicent Ferrer, obra d’Stolz. El remat és una creu en bronze sobre l’ esfera del món, amb dos àngels de pedra adorant-la, un dempeus i l'altre agenollat.

Algunes parts de la façana es van fer expressament amb pedres de diferents colors, procedents de les pedreres de Benigànim, Godella, Montcada i Riba-roja de Túria, com es pot veure als tres frisos figurant objectes de culte en relleu, molt semblants als de la propera parròquia de Sant Martí, on també intervingueren els Vergara.

El resultat de l’estructura ideada per Konrad Rudolf és excepcional, la força plàstica de les curvatures es veu reforçada per la contundència, típicament romana, de les columnes, que semblen espentades cap a fora per una mena de retropilastres posteriors. Les airoses cornises no es trenquen mai, van seguint totes les projeccions dels murs i de les columnes.