El nom de llotja o llonja prové de la veu italiana "lògia" que significa
pòrtic, perquè sota els pòrtics d'esglésies i edificis públics era on
es reunien els mercaders per a realitzar les seues transaccions,
resguardats de les inclemències del temps.
La Llotja de València va ser declarada Monument Històric i Artístic el
1931, i Patrimoni de la Humanitat el 7 de desembre del 1996, per
tractar-se d'un lloc de valor universal excepcional, exemple d'edifici
secular de finals del període gòtic i il·lustratiu de la puixança i
riquesa de les grans ciutats mercantils mediterrànies (fins ara és
l’únic edifici de la ciutat que ha obtingut aquesta consideració).
Al llarg del segle XV, l‘anomenat Segle d'or valència, després d'alguns
anys d'inestabilitat derivats del període en què la dinastia del Casal
de Barcelona va ser substituïda per la castellana delsTrastàmara, la
nosttra ciutat, Cap i Casal del Regne de València, se situà com a
capital cultural i econòmica de l'anomenada Confederació
catalano-aragonesa, i com una de les ciutats més importants d'Europa.
La prosperitat mercantil assolida per la ciutat motivà que l’any 1469,
els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja: Molt
bella e magnífica e sumptuosa, que sia honor e ornament d'aquesta
insigne Ciutat, e los mercaders de la qual e altres havent voluntat de
comerciar, tinguen afectió per exercitar-se en l'art mercantívol e fer
naus, de què en resultarà grandíssim benefici.
Per a bastir-la es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes
al mercat. L'encarregat de la construcció fou el prestigiós mestre
pedrapiquer girní Pere Comte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra. Pere Comte s'inspirà en la llotja de Palma, feta per Guillem Sagrera el 1448, el qual, al seu torn, s'havia inspirat probablement en l'aula capitular del convent de Sant Doménec de València, de començament del segle XIV.
La Llotja reuneix una esplèndida col·lecció d'escultura que va ser
obrada per escultors locals i per altres de molt distinta procedència,
com ara Laurencius de la Picardia, Rolandus, i Johan de Kassel
(Alemanya), entre molts d'altres.
Tots els arcs i motllures de finestres i portes de la Llotja arrenquen
de capitells historiats. N’hi ha de vegetals, d’animals reals,
fantàstics o fabulosos, i de figures humanes exercint múltiples
activitats. No cal oblidar altres escultures, com les vint i huit
gàrgoles o canals de desguàs de la pluja, les d’impostes, sanefes, o
claus de volta, així com les nombroses i variades representacions
heràldiques de la Ciutat i del Regne. Moltes de les figuracions tenen
detalls deliciosos, plens de bon humor, amb abundants escenes satíriques
i obscenes.
Algunes de les nombroses escultures descrites, i també parts de
l’edifici, van ser refetes o inventades durant la restauració duta a
terme entre 1897 i 1900 per l'arquitecte Antonio Ferrer i l’escultor
José Aixa (el qual també restaurà la porta de Serrans), seguint un
criteri de reconstrucció total que avui ha quedat en desús, però que .li
donà a l’edifici l’aspecte d’integritat que ara conserva.
La façana vista des de la plaça del Mercat és potser la imatge més
difosa de l’edifici. L’acusada horitzontalitat amb què fou resolt queda
trencada pel remat actual de la torre, que no es va projectar mai així.
En la restauració del 1885 al 1900 l'escultor i l'arquitecte
consideraren que aquesta torre havia quedat inacabada, la van recréixer i
li afegiren els merlets que ara presenta, inspirant-se en les cobertes
emmerletades de la Llotja i del Consolat de Mar.
El cos de la dreta és la Llotja i la Capella de la torrassa (1483-1498),
el de l’esquerra, el del Consolat, fet més tard (1498-1548), Part de
les traceries de les finestres, algunes gàrgoles i altres detalls són
moderns.
Tot i tractar-se d’un edifici civil, el programa decoratiu de les quatre
portades de la sala de contractació és semblant al d’una portada
d’església, un detall més a favor de considerar-la com a un Temple del
Comerç.
Les quatre grans portes de fusta es van cobrir el 1532 amb planxes
metàl·liques adornades amb franges on apareixen motius florals i busts
enfrontats. La del Mercat conserva els picaportes decoratius amb forma
d’anella rematada per un drac.
La part de façana de la nostra esquerra és la del Consolat de Mar. És la
més moderna, adossada al costat ponentí de la llotja. Mort Joan Yvarra
el 1486, Pere Comte va fer dues plantes del 1498 al 1506, la tercera va
fer-la Joan Corbera a la mort d'aquell, entre el 1506
i el 1533; el remat, incloent-hi els medallons, es dugué a terme del
1533 fins al 1548, amb intervenció del mateix Corbera, el guipuscoà Domingo Urtiaga i altres escultors.
El Consolat és de planta rectangular, amb tres pisos y un soterrani. Les
dues primeres plantes tenen finestres de llinda, rectes. S’hi poden
observar les traceries i els potents arcs de descàrrega del mur de les
finestres de la segona planta.
La tercer planta enllaça amb la inferior per mig d’una sèrie rítmica
d’escuts de la ciutat, als quals segueixen finestres d’arc conopial
separades per grosses motllures verticals. Per damunt de les finestres
corre un tramat vegetal que surt de les boques d’animals fantàstics,
sobre el qual hi ha els cèlebres medallons enfrontats, amb bustos
d’homes i dones. El remat és la continuació, per darrere de la motllura
hortizontal, de les motllures verticals inferiors transformades en
agulles o pinacles, que es recolzen sobre els merlets amb corones.
Aquests enigmàtics medallons, inspirats en una idea de l'antiguitat
clàssica que es va reprendre al renaixement, són de difícil
identificació, potser representen una “Genealogia dels déus” relacionada
amb una “Genealogia dels homes”, un remat adequat per a aquest “Palau o
Temple de la Fama” com l’anomenen alguns, un nom que entra en relació
amb el de “Temple del Comerç” que, com s’ha dit, de vegades rep la veïna
Sala de Contractació.
Segons Sabchis Guarner, el Consolat, amb una profusa i graciosa
decoració (en part ja renaixentista) i bastant italianitzada, conviu en
feliç maridatge amb la gòtica Sala de Contractació.
La part següent és la torre. Es pot veure la línia recta dels carreus
del primitiu cantó d'aquesta, que no s’alternen amb els del Consolat,
perquè com queda dit, li va ser adossat posteriorment. El cantó està
adornat amb un drac que es menja la motllura de l’angle, una part de la
qual ha quedat embeguda en el segon edifici.
Les tres finestres de la torre es corresponen a les tres plantes, la
primera és de la capella, apuntada, amb traceries i rematada amb
florons, que és una de les més belles de l’edifici; la vidriera no és
l’original. La segona finestra és allindada, i a la tercera, més menuda,
en algun moment s’hi va col·locar un rellotge, que en la restauració
del segle XIX va ser desmuntat i traslladat a la plaça del poble de
Campanar, on encara marca les hores. Com q2ueda dit,, en la restauració
es va re. créixer la torre i es va acabar amb gàrgoles i merlets
coronats, per imitació dels remats de la resta de l’edifici.
La façana de la Llotja a la plaça del Mercat presenta una organització
tripartida molt acusada, compartimentada vertical i horitzontalment per
motllures. La porta té uns graons d’accés per salvar el desnivell. Està
formada per un arc apuntat amb pinacles, sobre el qual hi ha un altre,
conopial, amb adornaments de cardines i un floró en forma de creu que
arriba a la mateixa altura dels pinacles. Sobre aquest hi ha l'escut del
Regne, timbrat amb casc i dragó. Tot açò està enquadrat per les
motllures.
Els brancals d’aquesta porta es van cobrir amb imatges i fullatges. Podem veure a la part baixa màscares, de les quals sorgeix la decoració, amb moltes figures humanes nues agrupades en animades activitats i també animals, monstres, etc. Té un trencallums central i sobre ell, el timpà, del qual desaparegué, primer, l’anunciació a Maria original, i un escut posterior, de l’època de Carles III. Ara hi ha la Mare de Déu amb el seu fill que du la bola del món rematada amb una creu. Als costats hi ha dos angelets portant filacteris que diuen amb lletres pseudo gòtiques Déu vos salve Maria plena de gràcia. Aquest interessant grup el va fer nou José Aixa en la restauració.
Al cantó de la plaça del Mercat i el carrer de Pere Comte hi ha un escut
reial portat per dos àngels que és el més bell i conegut dels molts que
presenta l’edifici. Amb el temps va sofrir alguns danys que foren
reparats en la restauració d’època moderna.
La porta sud o dels Evangelistes és la més pobra de decoració, formada per un arc conopial sobre un d’escarser, amb un escut reial a la part superior, i un àngel amb filacteri a cada banda. Als capitells de la part interior hi ha un bou alat, símbol de l’evangelista sant Lluc, i un lleó alat, símbol de l’evangelista sant Marc.
La porta sud o dels Evangelistes és la més pobra de decoració, formada per un arc conopial sobre un d’escarser, amb un escut reial a la part superior, i un àngel amb filacteri a cada banda. Als capitells de la part interior hi ha un bou alat, símbol de l’evangelista sant Lluc, i un lleó alat, símbol de l’evangelista sant Marc.
El segon escut més conegut és un de la ciutat al cantó dels carrers de
la Llotja i de Pere Comte (o de la plaça del Doctor Collado), amb un
filacteri amb inscripció que, més o menys, diu així: La noble i
lleial ciutat de Valencia ab cor d’acabar la mia excellencia m’ha
començat a cinch de Febrer del any que corrent es compta MCCCCLXXXIII
(1483)
A la porta est o del Crist els brancals estan adornats amb diversa
decoració vegetal que ix de gerros, un parell dels quals reposa sobre
sengles caps humans i de salvatges. La riquíssima decoració vegetal va
enllaçada per sogues nugades en forma de llaços d’amor. Hi ha, entre
altres plantes, heura, palma, llorer i murta. El trencallums remata en
un fris superior amb branques i fullatge, entre els quals hi ha figures
humanes. El timpà està buit.
A les grans finestres dels costats hi ha, a l'esquerra, el rei David,
coronat i amb una fona, que representa el poder material, i a la
dreta, Samsó amb el lleó, que representa la força; la portada es
remata, a un nivell superior, amb la figura de Crist Rei, que du ceptre i
corona, situat per damunt del poder i de la força i fent de Jutge de la
humanitat.
Un poc més enllà hi ha l’actual accés al monument. Cal mencionar una
finestra amb figuració en relleus de la caça del porc senglar. Tmbé una
placa commemorativa del gest de Vicent Doménec, el Palleter (venia
palletes amb sofre, per a encendre el foc) que declarà la guerra a
l'invasor Napoleó en aquesta placeta, aleshores anomenada de les panses.
En l'angle posterior que fan la Llotja i el Consolat hi ha el Pati dels
Tarongers, el conjunt ocupa més de dos mil metres quadrats en total.
Part del mur de tanca i la porta del carrer de Cordellats són moderns.
El pati és un reduït espai tranquil i relaxant que compta amb tarongers i
xiprers i un safareig en forma d'estel de huit puntes, que evoca el que
hi havia anteriorment. Segons Joan Fuster, en aquest patiet se
celebraven saraus i cerimònies quan venien els reis de la dinastia dels
Àustries.
La porta nord, del Jardí, o del Pecat, és la més complexa, Es compon
d’un gran arc conopial amb florons, sobre un altre d’escarser, o
carpanell, que conté, tant a la part del saló de contractació com a la
del jardí, una profusa decoració humana, vegetal i animal. Trobem
salvatges cobert de pèls, un tema molt renaixentista, i entre moltes
altres figures, centaures músics, cavallers, arquers... A la part
exterior es remata amb l’escut de la ciutat, i a l’interior, el potent
arc conopial rematat amb floró en forma de creu, conté un escut reial.
En només quinze anys (1482-1498), Pere Comte i els seus ajudants foren
capaços d'acabar la Llotja, Llonja, Sala de Contractació o Saló
Columnari, el cos principal de l'edifici. Així consta en una franja
blava que corre per la part més alta de l'interior dels quatre murs, a
tocar de les voltes, la qual, amb lletres daurades, conté per duplicat,
una primera vegada sobre els murs sud i oest, i una segona sobre els del
nord i l'est la següent inscripció: Inclita domus sum annis
aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est
negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non
deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens
divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna. (Sóc una mansió
il·lustre, construïda en quinze anys. Tasteu i vegeu, conciutadans, com
de bona és la negociació que no duu engany en la llengua, que jura al
proïsme i no falta al jurament, que no deixa diners en usura. El
comerciant que així actue abundarà en riqueses, i a la fi gaudirà de la
vida eterna).
El saló es divideix en tres naus
longitudinals de 35,6 m i cinc transversals de 21,4, que configuren una
creu amb un quadrat central i una porta a cada extrem de la creu. Es
cobreixen amb voltes de creueria a una alçada de 17,4 m, sostingudes per
huit columnes helicoïdals i setze pilastres
adossades del mateix tipus. Cada pilar de la sala es compon d’un feix
de motllures que van girant, pugen i es ramifiquen per a convertir-se
en nervis de les voltes, les quals són quasi bufades o esfèriques, i fan
quinze trams quadrats iguals. Aquesta geometria esfèrica permet la
multiplicació dels nervis, que formen una doble retícula per tram,
reforçada per nervis diagonals en cada quadrat, amb nou claus en cada
tram, que fan un total de noranta-set; aquestes claus mostren una gran
varietat iconogràfica: escuts reials i de València, nusos de sogues,
àngels, i sants que eren patrons de diversos gremis. Cal destacar el
nervi amb forma de soga trenada i nugada que enllaça les mènsules dels
murs amb les claus.
Segons Salvador Aldana, l’espai de la sala simbolitza un hortus conclusus,
en el qual les columnes són com a palmeres o arbres d’un paradís en la
terra. Cal considerar que es van pintar els arcs i les claus, així com
la plementeria de les voltes, que es va fer de color blau amb estels
daurats, imitant el firmament; una decoració que recordava la de les
esglésies. Açò i la configuració en creu de les naus fa pensar que va
ser concebuda com a un Temple del Comerç.
Des del Saló Columnari, una porta menuda, ricament decorada, feta en la restauració, dóna accés a l’escala o caragol que du a les plantes superiors de la torrassa, que no son visitables; al seu moment feien de presó per als mercaders morosos o que no complien les seues obligacions. De la magnífica escala o caragol
només es pot veure el començament. En ella demostrà Pere Comte el seu
domini de les tècniques constructives i del tall de la pedra. Està
encaixada en un cilindre que dóna al pati, i formada per un caragol
d'ull obert, o de forat central. Comptava originalment amb 110 graons de
18 centímetres d'alt, que són alhora escaló i passamans, tot en una
peça, que van girant sobre l’eix ideal del buc de l’escala, de manera
que el moviment helicoïdal de la barana pareix convertir l'arquitectura
de pedra en la lleugeresa del fum. En el recreixement de la torre del
segle XIX se li n'afegiren 32 graons més. La seua altura actual és de
quasi 26 metres.
La planta baixa de la torre era la capella.
A l’entrada hi ha una reixa d’estil renaixentista, feta el 1601 pel
manyà Gaspar Monsén per a la desapareguda Casa de la Ciutat o antic
ajuntament, que es col·locà ací l’any 1902. El frontis de la capella
està format per un gran motlluratge d’arcs escarsers, l’últim dels quals
és conopial i acaba en creu formada per fulles de card estilitzades;
emmarquen la porta dues fines motllures laterals acabades en gablets
florejats. Al timpà hi ha la figura de Déu Pare assegut, amb el globus
terraqui i en actitud de beneir.
La capella es cobreix amb una volta de creueria estelada octogonal, amb
huit claus que alternen àngels músics amb escuts de la ciutat, a les
mènsules dels cantons, que suporten els nervis de les voltes, hi ha els
quatre evangelistes, i a la clau central es representa la Mare de Déu de
la Misericòrdia, que acolleix sota el seu mant obert nou persones, els
sis jurats del Consell de la ciutat, els dos macers del Consell i el
Justícia, Racional o Síndic, una representació de l’òrgan suprem de
govern de la ciutat.
Una possible lectura del programa iconogràfic de la capella potser la
representació de la volta celest amb la Mare de Déu i els àngels,
suportada pels quatre pilars fonamentals representats pels evangelistes,
amb la figura de Déu Pare sobre la gran porta d’accés a la Capella, que
també fa de Porta del Cel, amb el seu Amo assegut al tron de Majestat.
El 1546 Miquel Johan Porcar obrí una menuda porta en el gros mur
mitjancer de la capella amb el Consolat. El 1832 els restauradors van
adornar-la, imitant motius goticistes, amb tal habilitat que confonen
els investigadors o curiosos.
El Consolat de Mar era una institució, creada el 1283, on els jutges o
els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i
mercantils. Les disposicions consignades en el seu llibre del Consolat
de Mar van inspirar una bona part de l'actual dret marítim
internacional.
A la planta baixa del Consolat s'hi accedeix des de la mencionada porta
de la Capella, o des de la del pati dels Tarongers. És una sala
rectangular amb finestres quadrades, quatre donen a la plaça del Mercat i
dues cap al pati; són semblants a les de l’entresol de la Generalitat.
Compta amb un interessant enteixinat d’estil renaixentista, format amb
13 bigues i cassetons quadrats, triangulars i hexagonals. El paviment
actual, de peces de marbre blanques i negres, suposadament reprodueix
l’original.
Des del pati dels Tarongers es baixa al semi soterrani per una escala
amb voltes de finíssim traçat al sostre. Les del soterrani són per
aresta i molt rebaixades, recolzades sobre robustos pilars de planta
quadrada i cantons en bisell. La sala té un banc corregut. La porta
d’accés es troba sota l’escala del pati que du a la segona planta del
Consolat.
A la planta superior del Consolat es puja per l'escala monumental del
pati dels Tarongers i s’accedeix per una porta decorada amb un arc
flamíger recercat amb arrabà. És un espai també rectangular amb
festejadors a les grans finestres rectangulars amb traceries,
distribuïdes com en la planta inferior. A la part de dalt de la paret
del fons hi ha una porta que comunica amb la torre, que potser donava
accés a una tribuna de fusta desapareguda. El paviment, de marbre de
colors amb figures hexagonals, ha estat reconstruït recentment i
reprodueix l’original.
Quan l'antiga Casa de la Ciutat, situada al costat del palau de la
Generalitat, on ara hi els jardinets, va ser enderrocada durant el segle
XIX, es desmuntà l’alfarge o embigat de la seua Cambra Daurada. El 1870
l’ajuntament acordà la seua venda com a fusta vella. Afortunadament,
l’acord no es va executar, i uns anys més tard, el 1920,
l’embigat fou encaixat de manera molt satisfactòria al sostre d’aquesta
sala, afegint les mènsules que imiten la pedra, els cassetons amb
escuts de la ciutat que hi ha entre elles, les segones bigues completes
de cada extrem, i algunes altres peces amb els relleus fets en escaiola,
per tal d’adaptar-lo a les dimensions de la sala.
Aquest alfarje o embigat quasi miraculosament conservat, es va encarrega, demanant que fos una obra bella e notable, al mestre Joan del Poyo, el qual, entre1418 i 1428,
va acomplir a bastament les expectatives, amb un resultat tan
esplendorós que la sala on es va situar va ser coneguda com la Cambra
Daurada. El rei Alfons el Magnànim assistí a la seua inauguració, però a
més, va adquirír tal fama que molts personatges il·lustres visitaren
València per tal de veure-la.