 |
| L'església i les cases que l'envolten |
L'església
de Santa Caterina du el mateix nom que una filla del Rei En Jaume. És
la sisena de les parròquies fundacionals de la ciutat, que van ser
erigides després de la conquesta consagrant les mesquites existents. En
una reestructuració diocesana va perdre la parroquialitat, que quedà
assimilada nominalment a la de Sant Agustí.
Com
l‘església de Sant Nicolau, està rodejada d’edificacions i quasi només
es poden veure les tres portes, el campanar, i una part superior des del
carrer de la Tapineria.
Al
segle XVI va ser modernitzada amb un recobriment d’estil renaixentista.
El greu incendi que patí el 29 de març de 1584 va destruir completament
l'altar major, alguns retaules de les capelles laterals, el cadirat del
cor i l’orgue.
 |
| El recobriment suprimit |
Altra
reforma, del 1742 al 1785, va transformar novament l’església: es va
fer un nou revestiment interior, ara barroc; es construïren les portades
de la Tapineria i la principal, al mateix temps que s’encegaven la gran
rosassa, els òculs i els arcosolis o capelles sepulcrals d’aquesta
façana (es tapiaren utilitzant de reble diverses peces gòtiques, entre
elles, fragments de l’escultura funerària d’un bisbe) També es canvià la
coberta i es desmuntà l’antic campanar, que estava situat als peus de l'església, en l'actual Plaza Lope de Vega, per a fer l’actual. Diu
la tradició que sota el vell campanar s'aparedaven voluntàriament en
petites cel·les algunes dones, que vivien de les almoines dels fidels
(és ben possible que aquestes cel·les foren els arcosolis funeraris)
aquesta pràctica va ser abolida el 1566 per l'Arquebisbe Martin de
Ayala.
Una
restauració molt recent ha reparat la coberta, ha netejat la façana
principal i ha consolidat la torre, que malgrat la seua bellesa estava
molt mal construïda. També ha deixat visibles tots els elements amagats
en les obres anteriors, incloent els fragments d’escultura, que s’han
deixat al descobert en l’arcosoli central. Cal dir que el cap del bisbe
va ser substituït per una còpia per tal de preservar-lo, però furtaren
l'original de l’interior de l’església...
Durant
la guerra civil el temple va patir un altre incendi que destruí el
presbiteri, danyà la decoració interior i va malmetre l’estructura de
l'edifici, fins al punt que es va arribar a pensar en la seua
demolició. Entre 1950 i 1961 l’arquitecte Luis Gay Ramos va retornar a
l'església la seua primitiva traça gòtica eliminant la decoració barroca
i consolidant la seua estructura.
 |
| La nau central |
La
seua disposició no és l’habitual a les esglésies valencianes; a la
nostra ciutat només aquesta església i la catedral són de tres naus,
amb capelles laterals i una
girola que uneix per darrere del presbiteri les naus laterals duplicant
els arcs, cinc al presbiteri i déu a les capelles posteriors. També com
la catedral es pot classificar dins del gòtic mediterrani de severitat cistercenca, però no té creuer ni cimbori.
L'església
es cobreix amb voltes de creueria senzilla que no tenen una amplada
uniforme. Els sis arcs transversals laterals no són continuació exacta
dels de la nau central, açò i la mala disposició dels contraforts que
carreguen sobre aquests arcs, creà problemes estructurals, fent que el
pes de la gran volta anés separant cap a fora, per la part superior, els
murs que la tanquen, cosa que es pot comprovar a l'interior d'alguna
capella.
 |
| La girola |
La
reparació de Luis Gay Ramos va consistir en la construcció de dotze
grans arcs de formigó armat, de disseny ogival i recoberts de plaques de
pedra, que falquen els arcs transversals de les naus laterals, per tal
que suporten el pes de la volta central; açò fa que les naus laterals
semblen més estretes i distorsiona la relació original d’amplàries que
era d’1-3-1. També sanejà les voltes. Si bé l’aspecte original sembla
més o menys modificat, potser aquesta va ser la solució per al
manteniment en peu de l’església.
Té sis capelles a la nau de l’epístola, dues a la de l'evangeli i altres set que, amb la barroca de la Comunió, la sagristia i una porta d’accés, completen els deu arcs de la girola.a
primera capella a la dreta, entrant pels peus de l'església, estava
sota la advocació de Sant Bernat i Santa Llúcia; Arnau de Valeriola, que
va ser probablement el primer senyor de Vinalesa i el financer més
important de la València del segle XIV, la va construir per a capella
funerària. El seu sepulcre, datat entre 1370/1380, es conserva actualment al Museu de Belles Arts de València. Aquesta
capella estava habilitada per a exposar les obres de restauració
realitzades en l'església els últims anys, però ara no té cap
il·luminació i pràcticament no es pot veure res del poc que hi ha.
En una restauració es van trobar emparedades dues
figures tardo gòtiques fetes en algeps que representen l’Anunciació.
Ara es conserven dins d'un lleig altaret neo gòtic en una altra capella d'aquesta banda.
En
altra capella de la part d'enfront hi ha la imatge de la titular, Santa
Caterina d’Alexandria; és moderna, daurada i platejada, amb una gran
corona, la roda amb ganivets del seu martiri i la palma de la victòria,
que està graciosament arquejada.
La
menuda capella del Sagrament és barroca, està situada en la girola, té
planta de creu llatina amb creuer, cúpula amb llanterna que recolza
sobre petxines i absis poligonal amb pintures al fresc. La Mare de déu
dels Desemparats presideix el retaule. Als laterals hi ha dues imatges
en guix, de Sant Llorenç amb la graella on el torraren, i de Sant
Vicente Màrtir amb la roda de molí que li nugaren al coll per llançar-lo
al mar.
 |
| La Façana principal |
La
façana principal recau a l'antiga plaça de les Herbes, ara de Lope de
Vega. En ella s'ha deixat a la vista bona part de la història del
temple: sobre l’edificació gòtica del segle XIV, de la qual resten els
tres arcosolis sepulcrals, es va alçar a principis del segle XV una nova
façana o imafront, amb una gran rosassa en l'eix de la nau central i
dos òculs menors, simètrics, que il·luminaven les naus laterals.
També es pot observar la inclinació i el desajustament en algunes parts dels murs, que evidencien els moviments de l'edifici així
com les correccions fetes i altres marques que van anar deixant les
vicissituds i modificacions que va patir al llarg de les diferents
èpoques.
Fins
al 1520 en el lateral esquerre d’aquesta façana estava emplaçada la
llotgeta del Mostaçaf, el tribunal del funcionari municipal d’aquest
nom, encarregat de la vigilància dels mercats i de la higiene pública, a
més del control dels pesos i mesures.
La
situació ací de tal tribunal era molt adequada, no cal oblidar el nom i
l’ús que aleshores tenia la plaça -de les Herbes- i que molt a prop es
trobaven les carnisseries, les pescateries (actual plaça Redona) i un
poc més lluny la Llotja i el mercat; aquesta era la zona comercial i
mercantil de la ciutat des de l’època dels àrabs.
 |
| Les anelles de pedra |
Es diu que les anelles de pedra de la part superior del lateral esquerre de la façana servien per a fixar-hi el pal de la bandera que indicava que el tribunal del Mostassaf es trobava reunit.
Vicente
Boix, en la seua novel·la "L'encobert de València", diu que els
pelaires de la ciutat utilitzaren aquests anells de pedra per a
enarborar la seua bandera durant la rebel·lió de les Germanies el 1520.
La
porta correspon a la remodelació del 1785, és d’aspecte nu i sever, el
buit allindat es corona amb un frontó circular partit, suportat per dues
mènsules classicistes. Al centre del frontó hi ha un escut timbrat de
corona reial, amb l’instrument del martiri de la santa titular, la roda
amb ganivets. Sobre l’entaulament hi ha una làpida amb la següent
inscripció:
SACRAE AEDIS INDIVAE CATHARINAE MARTYRIS
MEMORIAM DICTAE NOVISSIMA INSTAURATIO
AN MDCCLXXXV.
(Darrera reparació del temple consagrat a la memòria de Santa Caterina Màrtir, any 1785)
 |
| Retaule de la Mare de Déu de la Pau |
A
l’esquerra de la portada hi ha un retaule molt bonic, de taulells del
segle XIX tardívol, que es va dedicar a la Mare de Déu de la Pau,
patrona de Villar del Arzobispo. La
fornícula ara està buida. A l'interior de l'església en la capella que
exposa les obres de restauració es conserva la imatge d'aquesta
advocació, també sobre taulells, que estigué ací col·locada. És ben
probable que no l'hagen reposada al lloc que abans ocupà perquè és més moderna i també està molt restaurada.
La
portada del carrer Tapineria és de finals del segle XVIII (1785) De la
porta gòtica anterior queden restes d'un òcul només visible des de
l'interior de l'església.
La
tercera porta està situada als peus de la torre, en la plaça de Santa
Caterina; és gòtica del segle XIV i a la seua part de dalt es va afegir
una fornícula amb decoració barroca que conté un bust de Santa
Caterina.
La
primera pedra de la nova torre va ser col·locada el 5 d'octubre de 1688
i es va acabar el 1705, segons diu en llatí una làpida situada en el
primer pis del costat que recau a la plaça de Santa Caterina:
HANC SUMPTUOSAM CYMBALORUM TURRIM,
QVAM GENEROSA PARROCHIANORUM MUNIFICENTIA
ANNO 1688. FOELICITER INCHOAVIT,
HOC ANNO 1705,
NUMERIS OMNIBUS ABSOLUTAM FOELICISSIME RELIQUIT
IOANNES BAPTISTA VINES F.
(Aquest
sumptuós campanar, al qual feliçment es va donar principi l'any 1688
gràcies a la munificència dels feligresos, en el present any de 1705,
cooperant tots, el dugué a terme i amb tota perfecció Joan Baptista
Vinyes.)
El
campanar va ser començat per Valeri Vinyes i a la seua mort el 1693 va
continuar les obres el seu germà Joan Baptista. Aquesta esvelta torre
barroca és la seua obra principal i està considerada com un
dels models més originals del seu estil, un model que mai no es va
tornar a repetir.
 |
| La inscripció del campanar |
La
torre va servir d'eix per al traçat del carrer de la Pau. Gràcies a
aquest fet ara ens proporciona una de les perspectives urbanes més
boniques i encertades que es puguen trobar a la ciutat de València.
S'inspira en el Micalet però no és una torre robusta com aquell, ans al contrari, és molt esvelta.
Així com fa el Micalet, és de planta hexagonal, té contraforts en els angles i separa
els seus cinc trams amb unes motllures; en els quatre primers trams no
hi ha més decoració que els contraforts o ressalts angulars i les
diverses motlluracions i adornaments que emmarquen les finestres.
El
tram superior descansa sobre un sòcol i conté major riquesa decorativa
que la resta, amb els ressalts dels angles convertits en columnes
salomòniques. Per aquestes columnes, que eren l’última moda de l’època,
va rebre el nom de “campanar salomònic”.
 |
| La torre |
El
conjunt es remata amb un templet també amb columnes salomòniques en els
angles, cobert per un cupulí de pedra llaurada en forma d'escata de
peix, que va ser recobert amb teules blaves i s’ha recuperat en la
darrera restauració; unes grans volutes a manera de contraforts uneixen
aquest templet amb el cos inferior de les campanes. El remat superior és
una bola i un penell amb els símbols de la santa titular, que culminen
als 56,12 metres d'altura.
El preu final de la seua edificació es va calcular que rondava els 10.000 ducats.
Es
van encarregar a Londres sis campanes que arribaren al Grau el 2
d'Octubre de 1729 i van ser instal·lades, després de ser beneïdes, el 9
de Novembre de 1729. Ara només en conserva una.
El
1917 s’hi va disposar un rellotge sobre una finestra, que va ser
retirat en la recent reforma efectuada a principis del present segle.
L'accés a la torre es fa per una escala de caragol i pot ser visitada dins d’un horari determinat, que no inclou els festius.
També vull afegir, que crec que és interessant, que la plaça Lope de Vega es deia tradicionalment "placeta de l'Herba". Així ho recull Joan-Francesc Mira en el seu llibre "València".
